Anem tancant la barraca

Dissabte, 16 d'agost de 2008

Els darrers dies d'un viatge solen ser singulars. Com a mínim les expectatives que s'hi dipositen solen ser més elevades, és el moment en què la germanor amb la colla amb qui has compartit uns dies de camí, si tot ha anat bé, germina i tot plegat culmina amb algun tipus de ritual de comiat. Són els dies de les bacanals alcohòliques que molts hem conegut en viatges de fi de curs de secundària, o quan es consumen finalment presumptes conquestes amoroses, per exemple; de vegades tot alhora, fins i tot. Fruit d'això també succeeix, algunes vegades, que no se sap quina de les dues ressaques acaba sent pitjor.

En el nostre cas el dia del comiat comme il faut havia de ser avui, tot i que d'entrada amb uns objectius més limitats. I més que s'han anat limitant a mida que s'han evidenciat els efectes del cansament sobre tots nosaltres.

La darrera etapa completa ha tingut el seu tret de sortida al monestir de Sant Gabriel, prop de Midyat, on encara s'oficien les misses en arameu i que constitueix un dels principals centres de culte siríac. Exotisme religiós, culte minoritzat: aquesta és la zona on va arribar la primera onada del cristianisme, cada dia més desplaçat a l'occident geogràfic i cultural de la seva zona de naixement.

Pocs són els fidels d'aquest culte a la regió, en part per la pressió dels estats de la zona, entre ells, és clar, Turquia, que quan estreny, estreny de debò, si cal fins a ofegar. Hi ha també, com no podia ser d'altra manera, diferents maneres de mirar-s'ho. La versió dels monjos: la liquidació planificada; la de l'estat turc: l'abandó voluntari.

Per altra part, un dels monjos ens ha dit que l'arameu compta amb uns set milions de parlants arreu del planeta. Això sí, ens ho ha dit amb un ambigüitat ben calculada, tot donant-se importància, sense dir-nos exactament si els parlants ho són de forma habitual o, per contra, és una llengua només utilitzada per al culte religiós.

L'individu ha acabat per recitar-nos el Pare Nostre en arameu com aquell qui ofereix la possibilitat de deixar, tot just amb una llambregada, admirar un tresor antic que té amagat a casa. En aquest cas un tresor oral que ha fet força gràcia de sentir, tot i que no puc dir si l'ha dit bé o no, perquè no me'l sé ni en la meva, de llengua.

Més tard, a Mardin hem comprimit una mica l'imaginari d'aquest racó del Kurdistan: el basar, la mesquita, l'església siríaca i el taller d'orfebreria, els distintius d'aquesta terra conglomerat de llengües, creences, costums i patiments.

Així que de la bacanal d'espècies a granel i de botiguetes d'objectes de plata, totes elles enfocades al consum local, hem passat al taller de l'orfebre número u de la ciutat. Fou per aquest mateix taller que hi va passar l'equip de TVE quan va fer el documental sobre el Kurdistan i així ens ho recorda el mateix mestre artesà assenyalant-nos un diploma que llueix emmarcat a la paret i que certifica el pas dels treballadors de l'ente per l'establiment, els mateixos que anaven de cinc estrelles, full comfort, a Diyarbakir. I més que el preu, el que ens ha dissuadit de comprar res en aquest taller ha estat l'edat, com a mínim dubtosa, dels seus treballadors. Serà oficialment escola en època estival, canalla que aprofita les vacances de l'escola per aprendre un ofici, però amb aquestes suspicàcies, ni una lira i bona nit i tapa't.

A l'església siríaca ens etziben el mateix discurs, si fa no fa, que al monestir de Sant Gabriel, una cosa ben normal d'altra banda, tot i que aquí, a diferència del monestir, les parets són plenes de teles amb representació de diferents episodis religiosos. N'hi ha un que crida força l'atenció en relació a esdeveniments recents en aquesta terra: es tracta d'un dibuix dedicat a quaranta màrtirs cremats fa ja uns segles allà mateix on, com fa notar agudament una de les companyes del grup, foren cremats ni més ni menys que quaranta músics alevins kurds ara fa pocs anys. Casualitat? Em temo que no.

Després de jeure descalços tranquil·lament a la casa d'Alà i d'un darrer repàs als enrevessats i laberíntics carrerons comercials de basar, hem enfilat el nostre penúltim retorn a Diyarbakir.

Vencent aquesta mena de cansament endèmic que ha singularitzat aquest viatge, magnificat per quinze dies de trajecte, calor i desmanegaments intestinals, hem aconseguit arrossegar tothom doblegant la resistència dels qui feien el ronso.

El lloc escollit no en podia ser un altre que el caravanserrall, al qual ens hem dirigit gairebé tantes vegades com a la seu del DTP, sobretot per la poderosa raó que era el lloc més proper que coneixíem. Fins i tot això és el que ha prevalgut sobre l'absència d'alcohol en el local, encara que també s'ha de dir que aquest contratemps ha estat solucionat amb una ampolla de raki introduïda d'estranquis al local.

De sobte ens adonem que fins i tot l'astronomia s'ha aliat amb nosaltres per acabar de vestir la vetllada: la lluna del Kurdistan s'acomiada de tota la colla amagant-se discretament rere un tel negre. Està caient el teló sobre Diyarbakir, o sobre Amed. Està arribant l'hora de dir adéu a aquesta terra. Un adéu que tan de bo sigui un fins aviat.

“Rebem amenaces de les famílies de les dones que ajudem”. Trobada amb Selis. Batman (15 d'agost de 2008)

A la seu de Selis hi treballen nou persones, totes elles són dones. L'edifici que fa de seu de l'associació està aïllat en un terreny força ampli, tancat per uns murs de pedra, al qual s'accedeix obrint una rònega cleda metàl·lica. La veïna més propera és una gran mesquita de color verd i aspecte més o menys modern que sembla vigilar de prop la tasca de les qui treballen per assistir altres dones que han estat víctimes de la violència patriarcal. Bé, el patriarcat en si ja és una forma de violència de gènere.

Aquesta és la seu central de Selis, que compta també amb una delegació a Diyarbakir. Hi treballen nou persones, tot dones, repartides entre el departament d'assistència general i el d'assistència psicològica, tot i que aquestes no són les úniques tasques que es realitzen a Selis: també s'hi fan diferents cursos: d'alfabetització, tant a la seu de l'associació com a poblats de la zona, de pintura, dibuix, artesania... Posteriorment es realitzen una espècie d'aplecs en què les dones posen a la venda els productes elaborats per elles mateixes. No existeixen encara projectes pròpiament de formació professional, tot i que sí que s'està treballant en l'obertura d'un restaurant i un centre d'artesania gestionat per dones a Batman mateix.

De forma prèvia, per desgràcia, hi ha els actes de violència que fan que les agredides es posin en contacte amb l'associació, i justament són les pròpies víctimes les que s'apropen a Selis. Un cop ha succeït això les dones agredides es traslladen a les residències de les quals disposa l'associació gràcies a la col·laboració de l'ajuntament de la ciutat (que cerca també places en hotels quan les residències són plenes) durant un màxim de sis mesos i on s'hi admeten nens de fins a cinc anys (l'edat de les dones ateses és a partir de 15 anys). No cal dir que la ubicació dels centres és del tot secreta per tal de garantir la seguretat de les dones acollides. En tot l'estat turc només hi ha 25 residències d'aquest tipus que, d'altra banda, no són garantia d'una recuperació de la normalitat en la vida de la víctima perquè exhaurit el temps màxim d'estada, aquesta s'ha de buscar la vida (encara que Selis fa seguiments de tots els casos), i, a més, les agressions reincidents són freqüents després del pas per les residències. Selis ofereix assistència a 25-30 dones cada mes.

No només s'exerceix violència física i psicològica, sinó que també es fa xantatge econòmic i és freqüent que les famílies de les dones a les quals presten ajut profereixin amenaces contra l'associació. Quan se cerca la sortida del divorci, poden passar dues coses, que sigui senzill o que no ho sigui. És senzill si l'acord és mutu, però si no es pot arribar a un consens qui té les de perdre és sempre la dona (cal recordar que els marits solen estar conxorxats amb la policia, que la dona no té recursos econòmics...); el paper de la família d'ella és essencial, ja que si té recursos serà més senzill que aconsegueixi divorciar-se del marit. La custòdia dels fills sol recaure en la mare si els fills són petits, però rares vegades se'n té un i prou de fill per aquí. Si la família d'ella té pocs recursos i hi ha quatre o cinc fills pel mig, les coses ja no són tan senzilles, com, de fet, ja no ho són gairebé mai.

Si bé sembla ser que els suïcidis han disminuït darrerament (al llarg d'aquest any 2008 se n'han registrat uns cinc o sis), la violència continua estant més o menys al mateix nivell i ben present també al medi urbà, on és precisament més difícil de detectar; el medi rural destaca, en canvi pels matrimonis forçats. D'assassinats aquest any se n'acumulen quatre (dos la setmana anterior a la nostra reunió), encara que ni en això ni en cap altre causa de mort d'una dona en circumstàncies més o menys estranyes les dades no són fiables i, segurament i per desgràcia, les xifres reals són més elevades. Pel que fa als crims d'honor, la seva reducció ha estat també significativa en relació als any noranta, una dècada força fosca en aquest aspecte per a la societat kurda.

No és estrany que els homes vagin a la presó per haver assassinat una dona, el que és estrany és que hi passin una temporada més o menys llarga. Un exemple de com es tracta als qui han exercit violència contra les dones és la recent amnistia que ha permès posar en llibertat a la majoria de violadors que estaven complint condemna a Turquia.

On hi ha una certa esperança és entre el jovent ja que la violència entre els matrimonis de les joves generacions no és tan alta. Entre els canvis generacionals i la tasca de les dones de Selis, l'ajut de partits com el DTP, com ho demostra al consistori de Batman i el poc ajut exterior rebut, potser es podrà fer més gran aquesta esperança. I aquí a Batman, la capital de l'integrisme islàmic del Kurdistan nord, l'esperança i la tasca de tots plegats és més necessària que mai.

El Tigris

Divendres, 15 d'agost de 2008

La darrera trobada del viatge serà en una ciutat de nom, com a mínim, suggestiu: Batman, sobre la qual no faré cap tipus de broma, més que res, perquè tothom qui n'ha sentit a parlar ja deu haver fet la seva particular broma relacionant la vila amb l'heroi de Gotham City i altres hemorràgies d'imaginació.

En local aïllat, a tocar d'una gegantina i verdosa mesquita, ens reben les voluntàries de Selis, una associació dedicada a l'atenció de dones que són víctimes de la violència masclista.

Els plafons de les parets de l'interior de local són plens de fotos de dones que il·lustren notícies de les qual no entenem ni un borrall del text, tot i que el que hi diu no és gaire difícil d'endevinar. De fet, ja a la sala on mantindrem la reunió, ens n'ensenyen una en concret, de notícia: és la que informa sobre la darrera víctima a la regió, una noia que va decidir acabar amb la seva vida saltant des de la fortalesa de Hassankeyf, a tocar del riu Tigris. Just allà on ens dirigirem després.

Aquí a Seris només hi treballen dones, psicòlogues, com la jove que porta el pes de la conversa amb nosaltres, i sociòlogues. Dones que presten el seu ajut a d'altres dones que han patit la violència física, psicològica i econòmica del seu entorn, un entorn patriarcal profundament hostil amb l'emancipació de gènere a la qual aspiren les dones oprimides. És un context diferent, una arrel cultural diferent, però ves per on això també succeeix a Europa, i no pas de forma anecdòtica.

Per una tràgica casualitat, el pintoresc lloc on dinem, a tocar de l'aigua del Tigris, és a escassos metres d'on es va produir la darrera mort d'una dona per culpa de la violència que el patriarcat va exercir sobre ella i que la va empènyer daltabaix de l'abisme mil·lenari de la fortalesa.

En un altre ordre de coses, més suportable per la quotidianitat d'un viatge, trobar-se davant del Tigris i no remullar-s'hi ni que sigui els peus, és una temptació difícilment resistible. Encara que el color de la seva aigua i uns petits éssers de moviment frenètic amatents a qualsevol intromissió no convidin a fer-ho, pensar que el curs d'aquella aigua ha alimentat el naixement del bressol de la civilització fa que un impuls fetitxista empenyi al més poruc a entrar en contacte amb un dels rius més cèlebres de la humanitat. Fins i tot, se li deixa de tenir en compte que el també més (tristament) cèlebre rais iraquià hi organitzés anualment una travessa a l'alçada de la seva Tikrit natal amb els seus sequaços; una cursa que, ves per on, sempre guanyava ell, fet que situava Saddam a l'alçada d'altres prestigiosos nedadors com Idi Amin Dada. Cap d'ells va acabar de saber guardar la roba, però.

Superat l'impacte inicial i ja amb els peus en remull, doncs, què voleu que us digui: poca profunditat, temperatura elevada; com sucar els peus en escudella de Nadal. Tot plegat res que no tingui el Tenes, vaja.

Encara que també s'ha de reconèixer que hi ha un punt en què el Tenes no resisteix la comparació amb el Tigris i no m'estaré de dir-ho. En aquesta riba, el Tigris ha vist com s'hi aixecava fa milers d'anys, la vila de Hassankeyf i la seva fortalesa, testimonis d'una ocupació humana que es remunta a 10,000 anys enrere i que des de en fa uns quants menys, per cert, es veu amenaçada de quedar sota les aigües per una presa, una més amb les que l'estat turc projecta ofegar la terra dels kurds.

En canvi, al llarg del curs del Tenes només s'hi apleguen horribles urbanitzacions engendrades durant el tardofranquisme o suggestives indústries pudents. No es pot amagar que aquí la comparació esdevé del tot odiosa.

La nit, no massa lluny d'aquí, en un indret ben diferent, un exemple més de la riquesa diversa que defineix aquesta part del món: Midyat, en plena zona siríaca, reducte del cristianisme arcaic on encara hi ressona l'arameu i s'hi pot tastar vi de la terra. Tot i que això del vi, per ser sincers, és més una curiositat que una altra cosa. Pels nadius que en beuen és poc menys que una delícia, una mena de nèctar sacre; per un visitant provinent d'un país que, com el nostre, és productor de vins de gran qualitat i diversitat en no massa espai, el vi de Midyat equivaldria al de qualsevol marca que envasi en tetra-brick.

La jornada ha conclòs en un restaurant de luxe a la part vella de la ciutat: entreu a la cuina que triareu vosaltres mateixos el gènere, mireu-vos les instal·lacions (som en un caravanserrall), afarteu-vos que us portarem tiberi per parar un carro, veniu a ballar amb els membres de l'estaf (els cambrers fan aquí diverses feines i per això he decidit emprar aquesta paraula més tècnica), nargilé, rialles... i el compte. Aquí, veus, ja no hem sigut tan amics: que si ens heu cobrat plats que no hem demanat, que si aquest vi val un colló de mico, que si jo no he begut, que qui s'han cregut nosaltres...

Tot plegat, comptant fartanera i ballaruca, 15 euros per barba. Em sembla que com que fa dies que voltem per aquí estem començant a perdre la noció d'on i qui som. Mentre penso en això, en Levent diu als responsables del local que no hi tornarem mai més. Segurament, no.

“ACNUR? No ens sona gens”. Trobada amb Gôç-Der. Diyarbakir (14 d'agost de 2008)

Gôç-Der és una associació amb una tasca titànica. Són la gent que es dedica a proporcionar assistència als refugiats interns del Kurdistan, a través de l'assessorament jurídic, però també cercant-los un nou lloc per viure després de ser expulsats de forma violenta dels seus pobles.

Aquesta seu, la de Diyarbakir, és una de les més importants, juntament amb la d'Istambul, de les quals disposa aquesta organització. La resta es distribueixen geogràficament a parts iguals entre el Kurdistan nord i la resta de l'estat turc: Batman, Ismir, Van i Mercyn. Aquí hi treballen 16 persones, però en total en disposen de gairebé 200. Tot i que l'associació és legal i opera com el que aquí entendríem com una ONG, no rep cap mena d'ajut, i ja és prou simptomàtic que ni ells mateixos no coneguin l'ACNUR.

Gôç-Der treballa amb persones provinents de zones rurals que es troben en situació precària després de la destrucció del seu poblat i les conclusions dels casos en què treballen es transmeten a una comissió del Parlament via DTP. Els 90, els anys de plom del conflicte kurd (hi ha alguna etapa més suau?), l'exèrcit turc va destruir més de 4000 poblats, provocant l'èxode de més de tres milions de persones entre desplaçats i deportats. Tot i això, l'estat només reconeix la destrucció d'uns 200 poblats i la marxa voluntària d'entre un milió i un milió i mig de persones.

La realitat és que els refugiats ja sobrepassen els quatre milions de persones i es distribueixen entre les grans ciutats de l'oest de Turquia, Europa (sobretot Itàlia) i el propi Kurdistan. A Europa hi ha un nombre considerable de demandes d'asil, però moltes d'elles són rebutjades, fet que suposa la repatriació dels demandants. La política de la Unió Europea ha empitjorat en relació als noranta en aquest aspecte i Alemanya és qui va al capdavant en la denegació d'asil.

Els desapareguts es compten per centenars de milers en aquest dramàtic aspecte del conflicte kurd ja que representen l'11% del total dels desplaçats o deportats.

La gent forçada a abandonar les seves llars (per la poderosa raó que les seves llars ja no existeixen) tenen l'opció d'acollir-se a un cínic programa d'ajut: aquest passa per atribuir per escrit la responsabilitat de la destrucció del seu poble a l'altra bàndol, és a dir, a la guerrilla. El cert és que poca gent opta per la via del retorn: en primer lloc la pròpia casa ja no existeix i han de viure en tendes, i les indemnitzacions pel retorn estan al voltant dels 50 euros. No sembla que això sigui gaire per famílies que tenen de promig entre set i vuit fills. D'altres decideixen col·laborar amb l'estat turc, una altra via que facilita el retorn al lloc d'origen; són alguns dels 80.000 que s'han convertit en guardians de poble i que contribueixen a combatre a la guerrilla, al seu propi poble.

Una de les grans preocupacions de l'associació és el projecte que té previst de construir una gran presa a Hasankeyf, la mil·lenària ciutat que quedarà negada per l'aigua, amb cinquanta poblacions més, si no s'atura aquesta bestiesa. Turquia té el vistiplau del FMI per tirar-ho endavant i l'ajut econòmic de Suïssa, Alemanya i Àustria. Actualment aquest projecte faraònic està aturat gràcies a unes excavacions que s'estan duent a terme a la zona, tot i que la infraestructura, que compta fins i tot amb l'oposició de l'alcalde de Hasankeyf (del governamental AKP), ja s'havia començat a construir.

Oficialment, això és segons l'estat turc, aquesta obra afectarà entre 60.000 i 80.000 persones. Oficiosament és un pas més en l'eliminació del poble kurd de la quadriculada, uniforme i inamovible república turca.

Com uns militants més

Dijous, 14 d'agost de 2008 (i 2)

Si el xoc emotiu dels relats dels membres de Tuhad-Fed no ens han deixat prou baldats, ens esperava la trobada a la seu de Gôç-Der per acabar-ho d'arrodonir. És l'associació d'ajut als refugiats, que ens aquestes contrades són un autèntic exèrcit. Un altre ventall d'històries dramàtiques, l'herència dels duríssims anys noranta, la dècada més cruenta del conflicte, quan l'exèrcit turc va destruir més de 4.000 poblats del Kurdistan nord. L'èxode cap a l'oest o la superpoblació de Diyarbakir en són dues mostres ben papables.

Per sort la cirereta a un dia amb un farciment de tanta consideració ha estat més agraïda, més festiva i alegre. El 15 d'agost de 1984 començava la lluita armada del PKK i avui 14 d'agost en començaven els actes de commemoració. És una data importantíssima pels kurds del nord: una data a partir de la qual s'ha vessat sang i s'ha eixamplat el patiment, però és sobretot la data en què els homes i dones del Kurdistan sota domini turc van començar a recuperar la dignitat.

El dia 14 d'agost serveix per a l'aperitiu, uns primers concerts per anar fent boca. En un parc de la ciutat, a pocs quilòmetres del centre el volum de la música va envaint sense mesura els carrers contigus i els de més enllà. Uns làsers verds van recorrent el públic que omple fins el darrer racó d'un amfiteatre de formigó que recorda el de Parets, però amb més capacitat. És com si fóssim en un Amfi-Rock a la kurda, vaja.

L'impacte, a l'arribada, és considerable i a l'ambient festiu s'hi afegeix la reivindicació política. Banderes amb l'efígie d'Oçalan i amb els colors del Kurdistan presideixen l'escena al capdamunt del recinte, totes elles sostingudes per elements encaputxats, que en diríem.

Molts dels membres del DTP que hem anat coneixent al llarg d'aquests dies a la seva seu, prop de la Gran Mesquita, són aquí i ens saluden efusivament. És un retrobament afectuós, però una sensació estranya: enmig de tants desconeguts, tant lluny de casa, trobar un rostre familiar genera un efecte de coneixença superior al real; sembla que ens coneguem de fa molts anys. Sigui com sigui, la retrobada encara ha ajudat a encomanar-nos l'eufòria que envaeix l'ambient.

Homes, dones, nens, gent de totes les edats; joves belles i occidentalitzades, dones adultes amb vestits tradicionals, tothom aixecant els dits a l'estil kurd. Coregen les cançons que entona un cantant amb una energia admirable, sense pausa entre peça i peça, amb veu de tro: un artistàs. Són cançons que parlen del Kurdistan, de Diyarbakir, de la guerrilla en general o de guerrillers i guerrilleres en particular.

No ens podem alliberar completament de la paranoia, però. Alguns individus graven enfocant directament a la concurrència, fan fotos amb teleobjectius. Hi ha qui perd els nervis i me'ls encomana una mica a mi... fins que els companys del DTP ens diuen que aquests són dels seus, són kurds i són de fiar. Els secretots autèntics que hi pugui haver rondant per allí no els detectarem pas.

Petards. Espetecs al terrat del darrere de l'escenari, coets que van impregnant la nit dels colors del Kurdistan pel damunt dels nostres caps. El sector femení autòcton els acompanya fent aquell xiscle tan característic que va lligat a aquell moviment de llengua frenètic no menys curiós.

El cantant de la barba espessa, aquell prodigi de la resistència física s'acomiada de la parròquia allí reunida tot fent el senyal dels dos dits. Encara hi ha una actuació pendent, però part del públic comença a desfilar; es veu que per aquí els teloners surten després de l'actuació del cap de cartell. Nosaltres no triguem gaire a marxar cap el jaç. Fora dels límits del parc la força policial turca té el seu dispositiu a punt pel que pugui passar: desenes i desenes d'antiavalots han pres posicions expectants a l'actitud de la multitud. El pa de cada dia.

“Vosaltres sou més importants que l'armament que Turquia rep d'Europa”. Trobada amb TUHAD-FED. Diyarbakir (14 d'agost de 2008)

Som en una de les vuit seus de les que TUHAD-FED té arreu de l'estat turc, i ens reben cinc persones de la desena que aquí treballa per millorar les condicions dels presos polítics. Dos d'ells són advocats; absolutament tots són voluntaris.

La distribució geogràfica d'aquesta associació ja ens dibuixa la topografia de la dispersió dels presos polítics kurds, pràcticament la totalitat dels que TUHAD-FED ofereix els seus serveis d'assistència: quatre seus al Kurdistan, quatre a les principals ciutats turques.

Actualment hi ha entre 4.500 i 5.000 presos polítics a les presons de la república turca, dels quals ells en cobreixen uns 2.000. Entre aquest immens contingent s'hi compten 33 periodistes (tot i que l'estat en reconeix menys de la meitat) i persones menors de 13 anys. A diferència d'altres èpoques actualment no hi ha constància de cap dona embarassada.

En aquest país la insubmissió al servei militar continua estant penada amb presó. A Turquia en són uns 500 en total, les penes dels quals no estan definides.

Un cop es produeix la detenció, la persona pot estar entre 24 hores i 4 dies en mans de la policia i, encara que oficialment hi tenen dret, no és segur que els presos puguin ser vistos pels seus advocats. Per desgràcia, cap organització internacional o cap altra organització de suport als presos té contacte amb els presos polítics kurds de Turquia.

Solen ser les famílies les que es posen en contacte amb TUHAD-FED, que també ofereix el seu suport a l'entorn del pres. Un suport imprescindible davant la incertesa que genera tota aquesta situació, amb períodes indeterminats fins la celebració del judici, ja que el temps que transcorre s'allarga o s'escurça en funció de criteris heterodoxos, per no dir del tot irregulars.

A partir d'aquí, el més que probable empresonament es produeix en cel·les en forma de F, amb un o tres interns per cel·la i mai agrupats amb altres presos polítics, a diferència del que succeeix a Palestina, per exemple.

La situació sanitària és molt precària, amb malalties diverses que precisen d'atenció hospitalària que sovint és negada. Encara que reconeixen que la situació és probable que sigui molt pitjor a Iran o Síria per als presos kurds, a Turquia la mortalitat és molt elevada per la negació de l'assistència que correspon a casos com els d'un matrimoni empresonat, una parella d'edat avançada (77 anys ell, 67, ella), en què l'home és en risc de morir ben aviat.

Com es pot imaginar les violacions dels drets més elementals no s'acaben aquí i també passen per l'arbitrarietat en acceptar les visites de familiars (sempre pendent del criteri dels qui governen el centre penitenciari), el desconeixement de la situació dels presos en situació d'aïllament (produïda per una iniciativa de resistència en forma de vaga de fam, per exemple) o les violacions a preses i presos, que darrerament han disminuït una mica, però que encara observen la pràctica d'obligar un pres a violar-ne un altre.

Quan es produeixen situacions d'aquest tipus es transmeten les denúncies al DTP, que, al seu torn, les fa arribar a la Comissió de Drets Humans del parlament turc on habitualment són del tot desoïdes. No cal dir que de la comunitat internacional, en especial de la UE, no n'esperen absolutament res, una postura lògica sorgida del l'experiència d'anys d'oblit i menysteniment.

L'associació també visita els presos. Hi acostumen a poder parlar no més de 5 minuts, després d'haver d'esperar unes tres hores per norma general i d'haver de deixar les empremtes de tots els dits de les mans. Un cop amb el pres, les seves conversacions són escoltades i és prohibit de parlar en kurd; en cas de que aquesta norma sigui violada la conversa és tallada d'immediat, el pres és castigat i les visites poden ser suspeses durant una temporada.

La difusió de la causa i de la tasca de TUHAD-FED és a través d'una revista; també hi ha la voluntat d'elaborar un butlletí mensual, de tant en tant tenen el valor d'organitzar manifestacions de protesta per denunciar la situació dels presos que solen acabar reprimides brutalment i... amb més gent empresonada.

Un dels seus cavalls de batalla és, com a tot l'arc associatiu resistent kurd, la lluita per l'alliberament del líder, Abdullah Oçalan. De fet, la consideren la primera condició per avançar en la resolució del conflicte i és un dels motius pels quals mostren cert ressentiment cap a Europa, que li va denegar l'asil. No per això deixen d'agrair la solidaritat de càrrecs electes italians, alcaldes i diputats que visiten el país, o els agermanaments amb viles europees (ara prohibits) i fins i tot visites com la nostra, que consideren més important que l'armament que Turquia rep d'Europa.

Com el discurs sentit en la seu del DTP, la gent de TUHAD-FED no vol la separació, sinó la convivència digna, en igualtat de condicions, de tots i amb tots els pobles que avui es troben ofegats a l'interior de Turquia. I tot i que el conflicte s'agreuja, que els morts segueixen arribant, que els turcs continuen empenyent els kurds cap a les muntanyes, tot i això, ells no els odien.

El conflicte per la vena

Dijous, 14 d'agost de 2008 (1)

No perdéssim el costum.

Més o menys a primera hora Abdullah Demirbas tornava a despatxar amb nosaltres a la seva fresca, quan no se n'anava la llum, oficina. Coca-cola, çay, cordialitat i material, molt material; el molt honorable inhabilitat batlle de Sur Diyarbakir ha respost de forma generosa a la nostra petició d'obtenir merxandatge de la causa: banderoles, bolígrafs, pins, prospectes, cd's, etcètera, tot diligentment fet arribar a mans dels visitants per tal de difondre la causa kurda al país d'allà on vénen... encara que sigui a costa dels militants que s'han hagut de desenganxar els pins de solapes i polos. Com a colofó hem pogut robar uns retrats de grup amb l'alcalde, que no ha deixat de parlar pel telèfon mòbil mentre anaven passant els torns de les instantànies.

Fins i tot l'èxit del passeig posterior ha depès de la immensa generositat del senyor Demirbas, qui ha col·locat un policia municipal i membre del DTP a la nostra disposició (aquí fins i tot tenen policies del rotllo), per fer-nos de guia al llarg de la jornada. Potser no estava de servei o potser també estava inhabilitat, però en tot cas anava d'uniforme igualment.

Pel laberint de carrerons de la part vella de Diyarbakir, el nostre Ciceró ens ha anat desgranant el catàleg d'esglésies siríaques, armènies i, fins i tot, evangelistes de les quals es nodreix l'important patrimoni de la ciutat. Vells temples que resisteixen el pas del temps i la manca de recursos per la seva conservació (quan no és directament la seva destrucció deliberada), mentre el nombre dels fidels es va esllanguint com una mort dolça.

Els racons antics de la ciutat amaguen també sorpreses, més fàcil de descobrir gràcies a la infinita hospitalitat del poble kurd, sempre receptiu als que arriben de lluny. Enmig d'un dens baf que s'enganxa a les narius i la gola, un grup de refugiats treballen tabac al pati i les estances inferiors d'una vella casa negra de Diyarbakir; el procés és del tot primitiu, són gent sense recursos expulsats de les seves llars que prova de sobreviure de forma digna. Com no podia ser d'altra manera ofereixen cigarrets elaborats per ells mateixos als visitants i se n'acomiaden amb el símbol resistent del seu poble i visques a Apö i a la guerrila.

També succeeix sovint que els pobles, per molt que se'ls faci patir, encara que se'ls impedeixi, s'entossudeixen a preservar el seu patrimoni cultural i esdevenen gelosos de les seves tradicions, justament per l'hostilitat a la qual són sotmesos. En el cas del poble kurd, entre d'altres, conserva una tradició força particular: es tracta d'una vella pràctica oral efectuada per homes, habitualment jovenassos que en diríem, que es dediquen a recitar romanços amb una entonació ad hoc força peculiar. Per situar-nos una mica es podria dir que són els equivalents kurds dels bertzolaris euskalduns, i aquí es coneixen com a dengbêj.

Un d'aquests ancians cantaires s'ha avingut a fer-nos una demostració del seu art i, fins i tot, ha tingut la bondat de guarnir-ho amb un ball final. Poder assistir a una demostració com aquesta és, sens dubte, tot un luxe. Diferent seria que ens diguessin que aquesta mena de pràctica cultural existeix a casa nostra, on molta gent no tindria pas intenció d'anar-ho a veure; aquestes coses solen ser habituals amb el folklore: el de fora sol ser molt maco i el de casa acostuma a ser molt carca, una apreciació molt pròpia dels nostres cosmopolites provincians, que als Països Catalans són legió.

Prou reposats de cos i esperit, hem reunit les forces necessàries per afrontar la marató de kurdisme que ens esperava aquesta tarda; i no era pas la cara amable de la lluita kurda el que ens esperava avui, si és que en té cap, de cara amable.

En primer lloc Tuhad-Fer, l'associació de presos polítics. Com que els presos polítics són majoritàriament kurds i els pocs que són turcs s'adrecen a les seves pròpies organitzacions, gairebé es pot dir que aquesta associació és la dels presos polítics kurds. No sé si m'explico.

I sens dubte ens calia aquesta manca de cabòries matinals, perquè reunir-se amb una associació de suport a presos polítics és sempre una experiència difícil de resistir a nivell humà: la situació del pres, el patiment, les vexacions, la tortura, la destrucció de la persona... Casos concrets en què tot esdevé més gràfic i més punyent, però casos particulars, al cap i a la fi, que responen a una espècie de macabre paisatge de l'horror humà. En qualsevol combat per la llibertat, a Irlanda del Nord, al País Basc, als Països Catalans, a Palestina... o com avui al Kurdistan, persones de cultures diferents es deshumanitzen intentant destruir a l'altre seguint pràctiques similars. És una de les cares més tètriques de la condició humana, l'única espècie capaç de ser tan cruel amb ella mateixa.

"Volem viure en pau amb la resta de pobles de Turquia”. Trobada amb Abdullah Demirbas. Diyarbakir (13 d'agost de 2008)

Abdullah Demirbas ens rep al seu despatx, que ha esdevingut el despatx oficiós de l'alcaldia de Sur Diyarbakir; les credencials de sobre la taula ho corroboren: Abdullah Demirbas, Sur Belediye Baskani.

Després de les fórmules de cordialitat, que en el seu cas hi afegeixen un cert vernís de solemnitat a la reunió, ens recorda que la ciutat està agermanada amb Santiago de Compostel·la, un element que l'alcalde inhabilitat considera d'importància de cara al reconeixement exterior de la causa kurda, o, com a mínim, una connexió amb el món exterior. No és que aquestes connexions siguin excessives: el DTP és membre convidat de la Internacional Socialista, i el Grup Socialista i el grup dels Verds del Parlament Europeu li donen suport en les causes obertes. Ens reconeix que les forces polítiques de les quals li arriba un suport més explícit són, ves per on, les situades més a l'esquerra, els Verds i els que representen a minories nacionals.

Això el fa reflexionar sobre el paper de la Unió Europea (UE), la qual és co-responsable en certa manera de la situació del Kurdistan Nord, ja que mai ha exercit una pressió seriosa sobre l'estat turc. Però això no vol dir que Demirbas estigui en contra de l'entrada de Turquia a la UE; tot i que coneix l'existència de conflictes nacionals al seu interior (cita els casos del País Basc i dels Països Catalans), considera que el nivell democràtic dels membres de la UE és menys deficient que el de Turquia.

La situació del Kurdistan del sud és també una qüestió que no es pot eludir. L'alcalde, com la majoria d'habitants d'aquesta part del territori kurd, veuen amb esperances l'evolució dels germans autònoms de l'Iraq. És clar que no tot és perfecte, la mà dels Estats Units és massa llarga, encara no s'ha arribat a assolir la condició federal de l'estat i la qüestió de Kirkuk resta per resoldre, i aquest darrer, és un tema força complex: Iran, els EUA, els estats àrabs i, com no podia ser d'altra manera, Turquia, s'oposen a que la ciutat petrolífera kurda per excel·lència sigui controlada pel govern autònom del Kurdistan d'Iraq. Paradoxalment, els habitants de Kirkuk, els kurds, però també els àrabs i els turcmans, són favorables a que la ciutat passi a dependre de l'administració kurda i que l'estat iraquià s'estructuri com a república federal. Els propis parlamentaris de Kirkuk, independentment del seu origen ètnic, van votar en favor de la reintegració.

Tot i que Demirbas ha mantingut contactes amb els líders del sud no oblida que aquests han combatut el PKK colze a colze amb l'exèrcit turc.

El paper del Partit dels Treballadors del Kurdistan ha estat clau per difondre la causa kurda de Turquia. Hi ha un abans i un després del 15 d'agost de 1984, quan aquesta organització va iniciar la lluita armada contra la brutal ocupació militar turca. Abans d'aquesta data la llengua kurda estava prescrita, portar documents escrits en aquesta llengua era motiu de detenció i tortura; els espais guanyats avui no són regals turcs, són fruit de la lluita del PKK. Fins i tot, en l'àmbit de l'alliberament de gènere hi ha hagut avenços mercès a aquesta lluita: alcaldesses, diputades o guerrilleres així ho certifiquen, com també que les dones duguin la iniciativa en la celebració del Neuruz o en la reivindicació de la llibertat d'Abdullah Oçalan.

La situació del líder és un cavall de batalla importantíssim per al poble kurd, en una dimensió probablement difícil de comprendre aquí. Per molts kurds és com si els tinguessin presos a ells mateixos i les notícies sobre l'agreujament del seu estat no fan sinó augmentar l'angoixa per la pròpia supervivència d'Apö. Demirbas afirma que l'estat turc no l'alliberarà per ara, perquè això s'entendria com l'obertura d'un escenari cap a una sortida dialogada del conflicte (que Oçalan desitja), una opció que la república kemalista no contempla a dia d'avui.

I de res sembla servir el canvi d'objectius anunciat pel moviment d'alliberament nacional kurd, el qual ja no aposta per la separació sinó per la convivència pacífica i democràtica amb la resta de pobles que conformen la Turquia d'avui, apostant també per la fórmula federal. Les demandes kurdes passen pel ple reconeixement dels drets culturals, el retorn dels desplaçats interns als seus pobles i la màxima representació per a les minories nacionals.

La demanda principal, poder viure en peu d'igualtat amb la resta.

Per fi, Abdullah

Dimecres, 13 d'agost de 2008

La seu del DTP acabarà per esdevenir la nostra segona residència a Amed/Diyarbakir. Al matí ja hi hem fet cap i prenem çay com uns militants més, a costa d'ells, naturalment (si haguéssim hagut de pagar tots els çays que ens hem pres estaríem arruïnats). Avui hi hem tornat per veure l'alcalde de districte, que encara no ha arribat a la seu; mentrestant, fem petar la xerrada (per dir-ho d'una forma optimista sense tenir una llengua vehicular en la qual ens entenguem totes) i departim amb la concurrència sobre la situació a Geòrgia, el criminal estat turc...

I per fi arriba l'home que estàvem esperant, el senyor Abdullah Demirbas. Les converses s'aturen, tothom s'aixeca de les seves cadires (nosaltres també, però reaccionant un pèl més tard), es fon en una emotiva abraçada amb en Juan i ens saluda somrient.

No triga massa a fer-nos passar al seu despatx, la seu oficiosa de l'alcaldia de Sur Diyarbakir, el districte de les muralles. Es veu diferent a la resta: l'aspecte, les formes, el discurs... és un polític de cap a peus, domina el protocol i la cortesia.

No sé si és també cosa de la seva professionalitat en el tracte, però transmet una gran humanitat, que es correspon amb la que gaudeix a nivell físic. També li entusiasma la Coca-cola, a jutjar pel ritme d'ingestió de la cosa.

Té les credencials al damunt de la taula, darrera la qual s'acomoda amb el seu somriure perenne al rostre. Repeteix les fórmules de cortesia donant-nos de nou la benvinguda i ens ofereix aigua perfumada per a rentar-nos les mans.

Ja he dit que és una persona diferent: coneix Catalunya, el País Basc i, fins i tot, Galícia, tot i que això darrer és ben normal si tenim en compte que el seu municipi està agermanat amb Santiago de Compostela. Ens ofereix dossiers d'informació diversa; la trobada és realment agradable, ens fa sentir molt còmodes.

Quan és l'hora de marxar ens acompanya fins la porta per acomiadar-se, un per un, de tots nosaltres. A reveure, Abdullah.

Ens queda per davant un llarg camí, hem de marxar cap al Mont Nemrut o Nemrut Dagi, el dels caps de pedra, el que és Patrimoni de la Humanitat. Haurem de fer un dinar de pique-nique i fer la digestió tot enfilant el darrer i costerut tram per assolir el cim, per cert, postís.

Fent servir una fórmula popular i televisiva he de confessar que me l'imaginava més gran, però això no treu encant al fet de poder gaudir in situ de l'observació d'aquest caps fruit dels deliris de grandesa d'un rei de l'antiguitat. Pensar que una colla de desgraciats van haver de carretejar aquests rocs fins al capdamunt d'aquella muntanya fa que les piràmides de Giza se'm facin més petites i tot.

Però encara un altre atractiu fa que milers de persones s'apropin d'arreu del món per pujar dalt d'aquesta muntanya. L'encant d'aquest Nemrut és, per sobre de tot, la seva llum, els tons de cromatisme orgiàstic que el Sol va regalant a la vista a mida que s'acomiada fins l'endemà. A cada pas, a cada minut, les tonalitats han pres una altra personalitat, han adquirit nous matisos que confereixen a l'espectador un gaudi sense fi.

Si no se m'hagués esgotat la targeta de la càmera, quantes fotos que hagués fet...

No us equivoqueu

Dimarts, 12 d'agost de 2008 (i 2)

Amb la planxa plena i no sense problemes d'orientació (que han afectat aquesta mena d'encarregat de logística i seguretat del DTP que se'ns ha assignat) visitem Kurdi Der, una associació dedicada a l'ensenyament de la llengua kurda que havia tingut un conveni amb el CIEMEN. La cosa però, no acaba de sortir bé del tot: en Juan no hi té bona sintonia, en Levent hi té discrepàncies i nosaltres acabem per estar-hi incòmodes. És un dia d'aquells en què encara sap més greu de no saber kurd o turc, o les dues coses alhora.

Per airejar-nos una mica (amb aire calent, com no pot ser d'altra manera aquí), res millor que resseguir les muralles de Diyarbakir, les segones més llargues del món després de les de la Xina, segons diuen, i una de les zones més deprimides de la ciutat, això sens dubte.

Una barriada que esdevé una autèntica paradoxa: manca de serveis, barraquisme... i una vitalitat desbordant: canalla i més canalla, sempre riallera i alegre, i demanant fotos, sempre fotos; tots volen fotos. Una dona s'hi nega, però transcorreguts uns metres, el militant del DTP m'atura i m'assenyala la dona que fa un instant havia rebutjat el meu oferiment fotogràfic per fer-me notar que ella ara es dirigeix a mi fent-me el símbol de la lluita del seu poble, el que a casa nostra utilitzem en senyal de victòria: PKK, em diu ell. Responc amb el mateix gest i aconsegueixo robar-li almenys un somriure. Més endavant, pintades favorables a l'organització armada dels kurds de Turquia. La filiació política de la parròquia local no genera massa dubtes i així ho acabem de corroborar uns metres més enllà, just al final d'aquest tram de muralla.

Quatre joves escolten música en un mòbil i en repeteixen la tonada; és una cançó dedicada a la guerrilla. Són el que en diríem “joves del rotllo” locals, tenen un local propi i tot i ens conviden a passar-hi una nit d'aquestes. Aquests estan força fets a nivell ideològic i fins i tot saben alguna cosa d'en Fanco. Els preguntem pels Països Catalans i, com em temia, en tenen tan coneixement com de Burkina Fasso. Ja és cosa habitual. ETA no, veus, això ja és una altra cosa. Això ho coneixen perfectament.

Mentre ben a prop nostre van enlairant-se caces del gloriós exèrcit turc, segurament en direcció el nord de l'Iraq o el Kurdistan sud que pel cas és el mateix, mentre això passava, deia, el jovent independentista local ens aporta una dada per a la reflexió, prou sorprenent en aquestes terres (i per les nostres, tot sigui dit). No volen saber res de futbol: ni Galatasaray, ni Fenerbache, ni Hèrcules, ni hòsties; “el futbol és un instrument d'assimilació més dels que disposa l'estat turc per eliminar-nos com a poble i per això en passem”. Chapeau. Ho haurem d'explicar a casa, això.

Prop d'allí hi ha l'altre caravanserrall de la ciutat, ara reconvertit en hotel i que allotja, per tant, bestiar lleugerament diferent al d'abans. Una llaminadura pels turistes de la qual hem envejat una mica, només una mica, el hamam i la piscina, petits plaers que no cauran en aquest viatge. Ja és un bon senyal si ho comparem amb Egipte.

Gairebé a tocar d'aquest n'hi ha un altre, d'hotel. Aquest, però, amb les seves cinc estrelles és un dels més luxosos de Diyarbakir, el mateix en el qual es va allotjar l'equip de TVE que va fer un reportatge recent sobre el Kurdistan nord. Pagant els altres, qui no viu a cos de rei; de fet el rei mateix ho fa.

D'una cantonada propera ens n'arriba una música viva, frenètica, amb molta força i molt, molt volum. És un so brut a més no poder. El company del DTP ens fa passar per un carreró i ens anem apropant a l'origen d'aquest so. És eixordador, però enganxa. Distingeixo un saç electrificat i un sintetitzador per a les bases rítmiques, que en aquestes terres tenen totes un punt de reggeton. Girant el cap a l'esquerra veiem una colla de gent agafada, fan un mig cercle; és com una mena de sardana, però amb marxa.

Immediatament ve gent a rebre'ns; somriures, encaixades de mans, com si fóssim uns parents a qui feia temps que no veien. Aquí la gent sempre està contenta de veure't. Seguidament arriba un xicot de cabell curt, castany clar. Llueix una armilla profusament decorada, camisa blanca i pantalons amples, típics de la terra. Va molt suat i riu molt, encara sembla més content que els altres de veure'ns: és el nuvi, som en un casori.

Sense massa dilació ens obsequien amb çay, ens ofereixen lloc per seure, els nens s'apropen a preguntar d'on som, com ens diem, de quin equip som... Tot l'any intentant esquivar la informació futbolística i en ple agost haver de parlar del Barça!

Alguns d'ells ens intenten deixar les coses clares: no us equivoqueu, nosaltres som kurds. Els dic que jo sóc català, no ens equivoquéssim, tampoc.

La dansa no s'atura. De tant en tant surt un convidat o el propi nuvi i llança bitllets a l'aire, fent una mena de ritual de prosperitat, imaginem. Són dòlars. Després sabré que cada vegada eren els mateixos bitllets, que els adults prenien a la mainada que els recollia: cal no confondre el simbolisme amb la xauxa.

Ens hem apuntat al nostre primer ball, que ha resultat ser interminable. Quina festassa! I la gent passant-s'ho de conya sense alcohol! Ben bé igual que els casaments de la nostra terra...

"Vosaltres teniu sort, ens podeu venir a veure”. Trobada amb militants del DTP a Diyarbakir (12 d'agost de 2008)

Els militants que ens reben – una bona colla – són membres de l'equip de govern dimissionari de l'Ajuntament de districte. Van plegar per solidaritat amb Abdullah Demirbas, inhabilitat per fer editar uns prospectes turístics de la ciutat vella (el seu districte) en diferents llengües, entre elles el kurd i l'armeni. Tan li fa que també estiguessin editats en turc.

Les parets ostenten cartells del partit. A les finestres i balcons, banderoles amb l'emblema de l'organització. L'edifici té més de 500 anys hi va ser reformat recentment; és una formidable mostra d'arquitectura tradicional de la ciutat. Les arcades d'un racó del pati ens serveixen per resguardar-nos d'aquest sol asfixiant, responsable de que aquesta ciutat sigui una autèntica graella i per prendre el çay amb calma. Sobre la taula un exemplar d'Alternatif, penúltima capçalera kurda després de la darrera clausura.

Com és obvi, la nodrida representació de militants del DTP, aparentment ociosos (després ja confirmarem que efectivament ho estan), comença el seu relat per la situació que es viu a l'Ajuntament de districte, el Sur Diyarbakir, que es podria traduir com Diyarbakir-muralles: la inhabilitació de l'alcalde i la dimissió de la resta de membres del govern va donar pas a l'entrada d'una gestora al consistori. Això es tradueix en un bloqueig total de l'activitat municipal i a una situació, certament, grotesca. La gestora no fa res, absolutament res, tots els projectes engegats per l'equip de Demirbas estan paralitzats, i els interins es limiten a esperar la fi del tràmit. L'autèntic ajuntament és la seu del DTP, fins pel març de 2009 quan hi haurà eleccions que determinaran una nova composició del govern municipal... tenint en compte que la única modificació que hi pot haver és un augment dels representants del DTP (que seria efectiva del tot si es deixés votar a la totalitat del cens que hi hauria de tenir dret). Aquí la potència electoral del partit dels kurds es tradueix en més del 75% dels vots, i es compta fins i tot arribar al 80 % per la cita de març. “L'AKP ja no té crèdit entre els kurds”, ens diu un dels militants.

Tot i això, els militants allí presents ens recorden el maldecap de la nova il·legalització que es va apropant. “Si no ens clausuren el partit, serà una autèntica sorpresa positiva”, ens diuen. I és que no s'estan de reconèixer que veuen el futur complicat. Precisament, això els serveix per fer una analogia amb el que passa a dia d'avui a Euskal Herria i el que ells pateixen. Ho tenen clar: es comparen a si mateixos amb Batasuna i Erdogan es tradueix en Zapatero. Ja deu ser prou significatiu que aquests dos individus siguin els impulsors de “l'aliança de civilitzacions”, un concepte d'aquells que casa bé amb els somriures davant la càmera i les encaixades de mans dels actes oficials, però que ja no encaixa tant amb la negativa a reconèixer el genocidi armeni i amb la repressió sobre el poble kurd per part d'un, i amb l'estat de setge al País Basc, les tropes a l'Afganistan i la tanca de Melilla, per part de l'altre.

La seva solidaritat amb els bascos és lògica. A banda de les similituds que es puguin trobar en els dos casos, ells es declaren fermament internacionalistes i ens mostren el seu compromís i admiració per pobles que com el cubà i el veneçolà ara, han decidit disposar sobiranament dels seus destins. No en va n'admiren els seus líders, especialment Fidel, el Che i Chávez.

Un dels seus altres focus d'atenció és el Kurdistan autònom iraquià, un autèntic espill per les aspiracions per a milers (milions) de kurds. Saben i remarquen que la clau de volta del conflicte és Kirkuk i el seu petroli, però tot i així, afegeixen un element interessant al conflicte que viu el seu tros de Kurdistan: l'aigua, la del Tigris i de l'Èufrates. “Qui diu que Europa no la necessitarà d'aquí un temps?”.

Els expliquem el nostre episodi a Dersim quan ens vam reunir amb els seus companys del DTP, que va acabar amb una expulsió encoberta d'aquella ciutat. Sorneguerament ens diuen que si haguéssim visitat la seu de l'AKP no ens hagués passat res. Tot i això afegeixen un comentari prou revelador de la seva situació: “Vosaltres teniu sort, ens podeu venir a veure”.

El comiat, és, com no, a la kurda, ben efusiu. La sortida del local és, però, discreta. Ens guien a través de carrerons que ens condueixen lluny de la seu, fora del seu entorn immediat, on hi poden haver més ulls i orelles no convidats a la nostra trobada.

Jo, me'n vaig a la muntanya

Dimarts, 12 d'agost de 2008 (1)

El dia ha començat més o menys allà mateix on havia acabat l'anterior, encara que per motius radicalment diferents. Alguna de les baixes més significatives de la parròquia ha passat a majors i ha calgut partir a la recerca de serveis hospitalaris.

Mentre això es resolia, retorn al caravanserrall i petita descoberta del basar local. Tot prenent un çay, una jove kurda s'ha apropat fins a nosaltres per posar en pràctica els seus coneixements d'anglès. No cal dir que al principi li hem fet vores, la desconfiança era total; després m'ha sabut greu i tot haver-li donat un nom fals. Aquí, ja se sap, tota precaució és poca.

Justament ahir a la nit, amb tanta precaució, ens van engegar a pastar fang, quan vam dir que érem de Beijing, fet, que a ulls del menys espavilat del barri, evidenciava una fal·làcia monumental: “espanyols i italians, no torneu més a Diyarbakir!” ens va etzibar res l'energumen. Com que no sóc ni una cosa ni l'altra, no em vaig sentir molest i podré tornar quan vulgui.

A la Gran Mesquita la rebuda no és que hagi millorat gaire, precisament. Pel que he pogut entendre, la presència de les noies no ha estat motiu de joia entre la concurrència indígena i, fins i tot, el propi Juan ha estat advertit en el sentit que fos curós amb el contingut de les seves explicacions. Quan ha sigut l'hora de l'oració, ens han demanat que desallotgéssim el mihrab, és a dir, l'espai que a les mesquites indica l'orientació cap a La Meca. Com que ja havíem fet el fet, ens hem permès de ser un pèl fatxendes i hem abandonat la mesquita sencera. Apa.

No gaire lluny d'aquest temple, un carreró contigu mena cap a un espai significativament diferent. Mig amagada entre els racons de la part vella de la ciutat hi ha la seu del districte del DTP.

A l'interior el quòrum de militants sol ser notable. Avui també era el cas. Encara que per desgràcia, la persona que cercàvem, un cop més, no hi era, això no ha estat impediment perquè ens hi quedéssim i assaboríssim, com no podia ser d'altra manera, çay de la casa.

Molts dels que són a la seu són regidors dimissionaris de l'ajuntament de districte. Van abandonar els seus càrrecs en solidaritat amb l'alcalde del mateix, inhabilitat per fer imprimir uns tríptics d'informació turística de la ciutat en diferents llengües, entre elles el kurd i l'armeni.

Després d'una llarga conversa amb els militants presents sobre la situació del poble kurd a Turquia i de la invasió russa de Geòrgia, hem demanat de fer un tomb pel local, per cert, arquitectònicament fantàstic (una casa tradicional d'Amed, amb pedra negra i blanca, cinc segles d'història).

Amablement, un dels militants, ex-regidor fins que torni a ser (aquí el DTP guanya amb més del 75% dels vots i la previsió en la següent contesa electoral és superar el 80%), va fent de guia per les diferents estances, despatxos frescos i sales de reunions amb retrats de guerrillers de les quals consta l'edifici. Pel camí trobem un adolescent que ens entrega un paper escrit en kurd. Ens fa saber que quan sigui una mica més gran se n'anirà a la muntanya a combatre. El gest amb què ens ho fa entendre és prou gràfic i aclaridor; el somriure i l'aprovació amb orgull de l'ex-regidor, també.

Arribem a la biblioteca. Sobre la taula hi ha un fascicle d'una col·lecció d'història del socialisme, aquest en particular està dedicat a la Comuna de París. Tot i això, el membre que ens acompanya ens ensenya una de les peces que ell considera de més valor de la biblioteca: és un llibre del seu líder, Apö, Abdullah Oçalan. També hi ha les obres completes de Lenin, les de Marx, un llibre d'Stalin (sic) i un parell de Harry Potter, aquests darrers a la secció de literatura, això sí.

Regirant entre les lleixes en trobo un que em crida l'atenció, és sobre la guerra civil espanyola. Quan em giro per indicar la meva troballa a la resta, el company del DTP està mostrant un altre volum d'Oçalan. Ens ensenya la foto d'Apö i li fa un petó. La devoció pel líder és total.

El veterà militant, en funcions d'amfitrió, ens explica la seva història, excepcional per a molts de nosaltres (no per tothom a casa nostra, per desgràcia), el pa de cada dia per a molts dels militants del moviment d'alliberament kurd. Cinc anys de presó, tortures: aïllament, peus i mans lligats, ulls embenats, agenollat, tot durant dies i dies, descàrregues elèctriques... Déu n'hi do.

Sortim del local i un membre de l'organització espera a fora de cara a l'interior. Mentre es fa una cigarreta, sense mirar-nos, ens indica discretament quin és el camí que hem de seguir sense aturar-nos. No s'ha de repetir l'ensurt de Dersim.

... i amb calma

Dilluns, 11 d'agost de 2008

Tot i aquesta àuria dramàtica que sembla ser inherent al Kurdistan, els paisatges físics i humans poden arribar a ser ben bucòlics i emotius. Potser una cosa ja va lligada amb l'altra. Sigui o no d'aquesta manera, confesso que m'he acabat enamorant dels comiats kurds, de la seva calidesa i la nostàlgia que desprenen quan el temps no ha estat capaç encara de deixar la seva empremta: famílies senceres abocades a la carretera fent adéu amb les mans, la cordialitat en els gestos, en les paraules i els somriures, la franquesa de les abraçades,...

Ja des del moment en què la porta de la furgoneta s'ha tancat, senyal inequívoc que començàvem a abandonar el càmping El Baba, en Mahmut i els seus han restat junts en un persistent comiat fins que la distància ens ha convertit en minúsculs uns a ulls dels altres. Sempre és així: els amics d'en Mahmut amb qui vam compartir nits al càmping, la família d'apicultors, la dona i els fills d'en Levent al llac Van,...Sempre és així.

El camí que ens tocava seguir avui és el que mena cap a Amed, la capital del Kurdistan sota administració turca, que diríem en terminologia catalana, en certa manera la Meca del viatge, on estem convençuts que es materialitzaran els anhels de substància que ens han mancat fins ara.

Alguns ho deveu saber, la majoria suposo que no: Amed és el nom kurd de Diyarbakir, un nom d'origen àrab que els turcs van adaptar per designar aquesta ciutat, i és el nom que ha acabat fent fortuna a nivell internacional. Significativament, també entre els kurds. És prou normal d'altra banda: el nom que no està prohibit, en la llengua que no té traves és el que fa fortuna; fins i tot entre els mateixos oprimits. La gent dels Països Catalans ho comprenem prou bé, això.

De camí cap a Amed, doncs, hem anat pesant figues, fins que ens hem trobat un transbordador. No sé ni on sóc, la son acumulada m'ha desorientat del tot i l'únic que faig és creure el que em diuen i hi pujo com tothom. Per refrescar del tot la memòria, hem rebut l'ajuda de l'exèrcit turc, que just baixar del transbordador ens ha obsequiat amb una nova demanda de papers.

Després d'una sèrie de frustracions en la indispensable empresa de treure el ventre de pena, hem acabat per satisfer la demanda de tiberi dels nostres estómacs a les afores d'Elazig, una ciutat que vindria a ser el revers de Dersim: és curiós com uns centenars de quilòmetres més avall, sense moure'ns del Kurdistan, canviem del tot l'escenari per passar a una ciutat on el paraestat hi domina el carrer a través dels llops, on la dreta és qui controla l'avantguarda a través del filofeixisme del nacionalisme turc més ultra. No hi hem dinat malament, però.

Amb l'estómac ple, i el budellam remogut, ens hem encarat al tram final del camí cap a Amed, i, unes hores després, ves per on, hi hem arribat, encara que no tots: els discs de fre de la furgoneta ja havien passat a millor vida, tot i que la perícia d'en Levent (aquesta mena d'àngel de la guarda turc) ha evitat que l'anècdota es convertís en res més greu.

Amed, Diyarbakir. La gran ciutat del viatge, la gran ciutat d'aquest tros de Kurdistan. Quarters militars interminables, paradigma de la luxúria repressiva turca, de la seva grotesca obcecació en enquistar un conflicte, en no entendre'l.

Els blocs de pisos són interminables, n'hi ha dins i fora de les cledes de les casernes. Les artèries d'asfalt són caòtiques i la calor, asfixiant. L'aire és calent.

Som en un altre lloc, sense dubte. L'ambient és diferent: ni Van, ni Dersim, ni Ovacik, ni, per descomptat Elazig, desprenen aquest esperit que desprèn Diyarbakir. Hem arribat a l'Orient. Ara sí.

Això darrer es pot corroborar de forma empírica en diversos detalls. Al viatger només li cal fer un cop d'ull a la manera de vestir de la gent i a peces del llegat arquitectònic que conserva la ciutat. Diyarbakir conserva encara dos caravanserralls, testimonis del pas de la ruta de la seda per aquesta contrada i que, òbviament, ja no es dediquen a la tasca per la qual foren dissenyats, sinó que han cedit l'espai a activitats més prosaiques: un és un hotel i l'altre una espècie de centre d'oci, que acull botigues i cases de çay.

Tot cercant el tast de la nargilé, ens hem apropat al segon dels que citava, i efectivament, hem pogut pipar una estona tot assaborint les primeres hores de la nostra estada a la capital de la resistència kurda.

Sense pressa...

Dimecres, 6 d'agost de 2008

Matí de relax. Som més o menys a l'equador del viatge i convé reposar. Tampoc és que hi hagués cap acord previ sobre aquesta qüestió però queda prou bé a l'hora de dir-ho.

De fet, a alguns ens convé aquest sedentarisme relatiu i temporal, sobretot per la proximitat d'una comuna on poder evacuar i evitar així que les corredisses siguin gaire llargues. Més que res per allò de ser-hi a temps, que sempre s'agraeix.

I és que això comença a semblar el vaixell en el qual el comte Dràcula es desplaça per mar fins a Londres. En aquest trajecte, el capità de la nau va anotant en el seu quadern de bitàcola com, un per un, els membres de la seva tripulació van causant baixa a causa d'una estranya malaltia. Sense estar afectats, en principi, per cap mal oriünd de Transilvània, però sense acord en l'origen dels nostres patiments intestinals, nosaltres també hem anat caient un darrera l'altre, llevat d'algunes honroses excepcions.

Per la tarda hem aprofundit en els nostres coneixements del medi físic del Kurdistan, secció rius, torrents i embassaments, apartat conca hidrogràfica del Munzur. Un natiu de la zona, amic de la família que regenta el càmping ens ha obsequiat, a més a més, amb una classe pràctica de física aplicada; aplicada a intentar desencallar un tronc que havia quedat atrapat pels rocs que hi ha al riu. Com que les pedres triades no eren les adequades perquè, segons les lleis de la física, aquella soca abandonés el seu empresonament (tot i ser cada vegada més grosses), el nostre company nadiu de la regió del Munzur ha desafiat totes les lleis per les quals es regeix el sentit comú i ha decidit endinsar-se personalment, de cos present, en les fresques i esverades aigües del riu per desencallar una vegada per totes el tronc; tot plegat sense prescindir dels texans, els mitjons i les sabates amb què anava vestit. Gràcies a aquest exercici d'heroisme hem pogut comprovar la força del corrent del riu Munzur, al mateix temps de comprovar la seva gran inutilitat ja que el tronc ha quedat encallat uns quatre metres més avall. D'altra banda, la força del corrent era tan evident que no ens calia una demostració del procedir feréstec que sovint impera en aquestes terres. Però, i que no hem passat una bona estona i hem rigut una mica i ara tindrem una cosa més per explicar i el que riurem quan ho recordem després? Doncs ja està, home, ja està.

Per eliminar tot aquest neguit acumulat ens hem apropat a una casa dels voltants on hem reincidit amb el çay, acompanyat en aquesta ocasió de iogurt i formatge casolans i de l'al·licient, que allà, quan es fa de nit, els óssos, golafres i llaminers com són, s'acosten a les pomeres de la casa d'aquella jove mare treure el ventre de pena. D'óssos no n'hem vist, però el que sí hem certificat un cop més és l'hospitalitat i la generositat dels kurds.

Al vespre i després d'una sessió de pesca infructuosa (a banda de les primeres pintades reivindicatives que hem vist, de moment, en tot el viatge), una altra nit de germanor, a la vora del foc, tot i que sense músics: sembla ser que en Mahmut, l'amo del càmping no està per estirar més el braç que la màniga encara que la major part de l'any visqui a Suïssa, que la temporada no és gaire bona i un no es pot anar fent el milhomes, que si fas veure que vas amb l'armilla calenta però et falten les virolles, Mahmut, s'han acabat els bungalous, les tendes canadenques, la foguera i el càmping El Baba. O sigui que la música, al radiocasset.

De patates al caliu, sí, això sí, garantides cada dia després del ritual de colgar-les amb brases durant uns tres quart d'hora a la ratlla de la mitjanit. No sé si a aquelles hores els nostres estómacs han agraït gaire aquell menú, però el cas és que salpebrades, amb l'escalfor de les flames a tocar, gairebé arraulits uns amb els altres, hem tocat el cel al Kurdistan. I si no, ha anat de ben poc.

"Saben que sou aquí". Trobada amb militants del DTP a Dersim (9 d'agost de 2008)

Les parets són plenes de fotos de militants assassinats per la repressió turca i de cartells d'antigues marques electorals dels kurds, ara ja il·legalitzades, com el HADEP. A l'aparell de televisió que hi ha en aquesta sala de reunions hi ha sintonitzada la CNN Türk; després passarem a Roj TV, la televisió del poble kurd, “no la televisió del DTP” com ens puntualitza el militant que ens atén. Hi ha altres canals de televisió kurds (Kurdistan TV, Zagros TV, entre molts d'altres), però Roj TV emet per a tot el Kurdistan històric, el que estén el seu territori entre almenys quatre estats.

“No us feu il·lusions, saben que sou aquí reunint-vos amb nosaltres”, ens comenta. No sap com n'està d'encertat, i menys nosaltres: quan sortim de la reunió i arribem a l'hotel, dos números de la policia secreta turca ens convidaran a abandonar la ciutat. “Procuren que la gent no sàpiga què hi passa, aquí”.

El DTP és majoritari a Dersim, està a un pas de la majoria absoluta, encara que se li posin totes les traves possibles per a governar. L'AKP (6.000 vots a Dersim), l'aliat que fa possible l'accés del DTP al Parlament d'Ankara, els té la guerra declarada a tots els ajuntaments del Kurdistan i aquí fa força amb el kemalista Partit Republicà del Poble, que arreplega uns 5.000 vots en aquesta ciutat, intentant bloquejar els pressupostos per impedir la governabilitat. El DTP en recull uns 11.500 que permeten que aquesta ciutat la governi una alcaldessa kurda.

Aquí els ultranacionalistes de dreta són testimonials: els llops grisos només recullen uns 2.700 vots en tota la província.

Però hi ha traves prèvies. Sabedors de la potència electoral del DTP, la grapa estatal distorsiona la jornada electoral per tal que hi hagi gent que no pugui arribar a les urnes. Aquí tot val. Aquí hi ha el recolzament d'Occident.

Segons ens comenta el nostre interlocutor el DTP intenta ampliar la seva base social per enfortir-se, i és per això que és pretén arribar a la resta d'ètnies de la regió: turcs, armenis i alevins, a banda, és clar, dels kurds, la base tradicional i natural. Els convé tenir una base àmplia: els seus seguidors són la seva font de finançament. Tot i així el 16 de setembre començava un nou procés d'il·legalització, l'enèsim contra la marca electoral dels kurds, que havia de resoldre's cap a finals d'aquest mes mateix i deixar inoperant qualsevol plataforma política pels kurds de cara a les eleccions legislatives del març de l'any que ve. Avesats als processos polítics (amb disfressa judicial) adversos, els militants kurds ja tenen a punt el recanvi: l'encara nonat Partit de la Democràcia i de la Pau.

El DTP no és membre de ple dret de la Internacional Socialista, a diferència del HADEP, que sí va gaudir d'aquest estatus. En la darrera reunió, celebrada a Grècia, només hi fou reconegut el Partit Republicà del Poble com a representant de Turquia.

Tot i així se'ls concedeix la qualitat d'observadors i mantenen relacions amb diferents partits socialistes europeus. De fet, alguns parlamentaris (ell en cita d'anglesos) s'han acostat fins aquí per fer d'observadors, però reconeix que són sobretot membres d'organitzacions de drets humans qui realitza aquesta tasca. Curiosament, la gent del DTP no en demana explícitament l'assistència, perquè aquestes organitzacions ja estan disposades a venir sense que els ho demanin. Quan els kurds actuaven políticament sota el nom de HADEP sí que es demanava l'assistència d'observadors internacionals acreditats: era l'època en què l'exèrcit turc entrava a sang i foc als llogarrets d'aquesta part del Kurdistan.

La repressió sobre el DTP i el moviment d'alliberament kurd és constant. En el darrer Neuroz es van detenir més de 1.800 persones que van passar a engrossir els més de 7.000 presos polítics kurds que són als centres penitenciaris de la República de Turquia. Una sectorial de dones del DTP ha estat prohibida recentment, acusada de ser una corretja de transmissió del PKK; no és poca cosa, la majoria de militants del DTP són dones. Al seu torn constitueixen un terç dels detinguts polítics.

Òbviament un estat tan poc amant del respecte pels drets humans no podia sinó practicar la dispersió dels presos. Les visites dels familiars només es poden realitzar un cop al més; si és que aquell mes la família de Diyarbakir que té un familiar empresonat a Esmirna o Istambul pot desplaçar-s'hi. I si s'hi pot desplaçar però el pres està immers en una protesta, per exemple una vaga de fam, tampoc li deixaran veure. Si han aconseguit finalment de veure aquell fill o filla, aquell germà o germana, tampoc s'hi podran adreçar en la seva llengua natal: ho hauran de fer en turc. Per acabar de fer més difícil la situació dels presos kurds, a la majoria se'ls reclou en cel·les d'aïllament: “són un invent europeu”, ens recorda el nostre amfitrió.

Tot i així, els presos han aconseguit cursar estudis universitaris als centres, sempre que no es tracti de ciències polítiques. Una carrera perillosa que pot conduir a qüestionar els fonaments de l'estat turc, suposo: com si els presos polítics kurds no fossin conscients ja de la situació del seu poble!

La problemàtica kurda té a Dersim un cavall de batalla particular: la lluita contra la macropresa que es vol construir a la regió, coneguda com a projecte GAP. Per sort només és un projecte, encara, i, de moment, ja compta amb l'oposició de la majoria de la població de la zona, no només s'hi oposa la gent del DTP. El darrer festival del Munzur, a principis d'agost d'aquest any, va servir per manifestar aquest rebuig. També es tenen al·legacions judicials en marxa.

El projecte consisteix en una presa gegant acompanyada de deu més que haurien de cobrir d'aigua la meitat de la província, parc nacional del Munzur inclòs. Una arma hidrològica per fer pressió als que són a les muntanyes: “l'objectiu és acabar amb la nostra cultura”.

Finalment, acabem parlant de les lluites d'alliberament nacional al si de l'estat espanyol: coneix Catalunya i ens pregunta per la nostra situació, la relació amb Espanya, i assenyala somrient certes similituds amb la causa pròpia. Ens desitja sort i nosaltres també a ell. A tots ells.