diumenge, 14 de desembre del 2008

El Tigris


















Divendres, 15 d'agost de 2008


La darrera trobada del viatge serà en una ciutat de nom, com a mínim, suggestiu: Batman, sobre la qual no faré cap tipus de broma, més que res, perquè tothom qui n'ha sentit a parlar ja deu haver fet la seva particular broma relacionant la vila amb l'heroi de Gotham City i altres hemorràgies d'imaginació.

En local aïllat, a tocar d'una gegantina i verdosa mesquita, ens reben les voluntàries de Selis, una associació dedicada a l'atenció de dones que són víctimes de la violència masclista.

Els plafons de les parets de l'interior de local són plens de fotos de dones que il·lustren notícies de les qual no entenem ni un borrall del text, tot i que el que hi diu no és gaire difícil d'endevinar. De fet, ja a la sala on mantindrem la reunió, ens n'ensenyen una en concret, de notícia: és la que informa sobre la darrera víctima a la regió, una noia que va decidir acabar amb la seva vida saltant des de la fortalesa de Hassankeyf, a tocar del riu Tigris. Just allà on ens dirigirem després.

Aquí a Seris només hi treballen dones, psicòlogues, com la jove que porta el pes de la conversa amb nosaltres, i sociòlogues. Dones que presten el seu ajut a d'altres dones que han patit la violència física, psicològica i econòmica del seu entorn, un entorn patriarcal profundament hostil amb l'emancipació de gènere a la qual aspiren les dones oprimides. És un context diferent, una arrel cultural diferent, però ves per on això també succeeix a Europa, i no pas de forma anecdòtica.

Per una tràgica casualitat, el pintoresc lloc on dinem, a tocar de l'aigua del Tigris, és a escassos metres d'on es va produir la darrera mort d'una dona per culpa de la violència que el patriarcat va exercir sobre ella i que la va empènyer daltabaix de l'abisme mil·lenari de la fortalesa.

En un altre ordre de coses, més suportable per la quotidianitat d'un viatge, trobar-se davant del Tigris i no remullar-s'hi ni que sigui els peus, és una temptació difícilment resistible. Encara que el color de la seva aigua i uns petits éssers de moviment frenètic amatents a qualsevol intromissió no convidin a fer-ho, pensar que el curs d'aquella aigua ha alimentat el naixement del bressol de la civilització fa que un impuls fetitxista empenyi al més poruc a entrar en contacte amb un dels rius més cèlebres de la humanitat. Fins i tot, se li deixa de tenir en compte que el també més (tristament) cèlebre rais iraquià hi organitzés anualment una travessa a l'alçada de la seva Tikrit natal amb els seus sequaços; una cursa que, ves per on, sempre guanyava ell, fet que situava Saddam a l'alçada d'altres prestigiosos nedadors com Idi Amin Dada. Cap d'ells va acabar de saber guardar la roba, però.

Superat l'impacte inicial i ja amb els peus en remull, doncs, què voleu que us digui: poca profunditat, temperatura elevada; com sucar els peus en escudella de Nadal. Tot plegat res que no tingui el Tenes, vaja.

Encara que també s'ha de reconèixer que hi ha un punt en què el Tenes no resisteix la comparació amb el Tigris i no m'estaré de dir-ho. En aquesta riba, el Tigris ha vist com s'hi aixecava fa milers d'anys, la vila de Hassankeyf i la seva fortalesa, testimonis d'una ocupació humana que es remunta a 10,000 anys enrere i que des de en fa uns quants menys, per cert, es veu amenaçada de quedar sota les aigües per una presa, una més amb les que l'estat turc projecta ofegar la terra dels kurds.

En canvi, al llarg del curs del Tenes només s'hi apleguen horribles urbanitzacions engendrades durant el tardofranquisme o suggestives indústries pudents. No es pot amagar que aquí la comparació esdevé del tot odiosa.

La nit, no massa lluny d'aquí, en un indret ben diferent, un exemple més de la riquesa diversa que defineix aquesta part del món: Midyat, en plena zona siríaca, reducte del cristianisme arcaic on encara hi ressona l'arameu i s'hi pot tastar vi de la terra. Tot i que això del vi, per ser sincers, és més una curiositat que una altra cosa. Pels nadius que en beuen és poc menys que una delícia, una mena de nèctar sacre; per un visitant provinent d'un país que, com el nostre, és productor de vins de gran qualitat i diversitat en no massa espai, el vi de Midyat equivaldria al de qualsevol marca que envasi en tetra-brick.

La jornada ha conclòs en un restaurant de luxe a la part vella de la ciutat: entreu a la cuina que triareu vosaltres mateixos el gènere, mireu-vos les instal·lacions (som en un caravanserrall), afarteu-vos que us portarem tiberi per parar un carro, veniu a ballar amb els membres de l'estaf (els cambrers fan aquí diverses feines i per això he decidit emprar aquesta paraula més tècnica), nargilé, rialles... i el compte. Aquí, veus, ja no hem sigut tan amics: que si ens heu cobrat plats que no hem demanat, que si aquest vi val un colló de mico, que si jo no he begut, que qui s'han cregut nosaltres...

Tot plegat, comptant fartanera i ballaruca, 15 euros per barba. Em sembla que com que fa dies que voltem per aquí estem començant a perdre la noció d'on i qui som. Mentre penso en això, en Levent diu als responsables del local que no hi tornarem mai més. Segurament, no.