A la seu de Selis hi treballen nou persones, totes elles són dones. L'edifici que fa de seu de l'associació està aïllat en un terreny força ampli, tancat per uns murs de pedra, al qual s'accedeix obrint una rònega cleda metàl·lica. La veïna més propera és una gran mesquita de color verd i aspecte més o menys modern que sembla vigilar de prop la tasca de les qui treballen per assistir altres dones que han estat víctimes de la violència patriarcal. Bé, el patriarcat en si ja és una forma de violència de gènere.
Aquesta és la seu central de Selis, que compta també amb una delegació a Diyarbakir. Hi treballen nou persones, tot dones, repartides entre el departament d'assistència general i el d'assistència psicològica, tot i que aquestes no són les úniques tasques que es realitzen a Selis: també s'hi fan diferents cursos: d'alfabetització, tant a la seu de l'associació com a poblats de la zona, de pintura, dibuix, artesania... Posteriorment es realitzen una espècie d'aplecs en què les dones posen a la venda els productes elaborats per elles mateixes. No existeixen encara projectes pròpiament de formació professional, tot i que sí que s'està treballant en l'obertura d'un restaurant i un centre d'artesania gestionat per dones a Batman mateix.
De forma prèvia, per desgràcia, hi ha els actes de violència que fan que les agredides es posin en contacte amb l'associació, i justament són les pròpies víctimes les que s'apropen a Selis. Un cop ha succeït això les dones agredides es traslladen a les residències de les quals disposa l'associació gràcies a la col·laboració de l'ajuntament de la ciutat (que cerca també places en hotels quan les residències són plenes) durant un màxim de sis mesos i on s'hi admeten nens de fins a cinc anys (l'edat de les dones ateses és a partir de 15 anys). No cal dir que la ubicació dels centres és del tot secreta per tal de garantir la seguretat de les dones acollides. En tot l'estat turc només hi ha 25 residències d'aquest tipus que, d'altra banda, no són garantia d'una recuperació de la normalitat en la vida de la víctima perquè exhaurit el temps màxim d'estada, aquesta s'ha de buscar la vida (encara que Selis fa seguiments de tots els casos), i, a més, les agressions reincidents són freqüents després del pas per les residències. Selis ofereix assistència a 25-30 dones cada mes.
No només s'exerceix violència física i psicològica, sinó que també es fa xantatge econòmic i és freqüent que les famílies de les dones a les quals presten ajut profereixin amenaces contra l'associació. Quan se cerca la sortida del divorci, poden passar dues coses, que sigui senzill o que no ho sigui. És senzill si l'acord és mutu, però si no es pot arribar a un consens qui té les de perdre és sempre la dona (cal recordar que els marits solen estar conxorxats amb la policia, que la dona no té recursos econòmics...); el paper de la família d'ella és essencial, ja que si té recursos serà més senzill que aconsegueixi divorciar-se del marit. La custòdia dels fills sol recaure en la mare si els fills són petits, però rares vegades se'n té un i prou de fill per aquí. Si la família d'ella té pocs recursos i hi ha quatre o cinc fills pel mig, les coses ja no són tan senzilles, com, de fet, ja no ho són gairebé mai.
Si bé sembla ser que els suïcidis han disminuït darrerament (al llarg d'aquest any 2008 se n'han registrat uns cinc o sis), la violència continua estant més o menys al mateix nivell i ben present també al medi urbà, on és precisament més difícil de detectar; el medi rural destaca, en canvi pels matrimonis forçats. D'assassinats aquest any se n'acumulen quatre (dos la setmana anterior a la nostra reunió), encara que ni en això ni en cap altre causa de mort d'una dona en circumstàncies més o menys estranyes les dades no són fiables i, segurament i per desgràcia, les xifres reals són més elevades. Pel que fa als crims d'honor, la seva reducció ha estat també significativa en relació als any noranta, una dècada força fosca en aquest aspecte per a la societat kurda.
No és estrany que els homes vagin a la presó per haver assassinat una dona, el que és estrany és que hi passin una temporada més o menys llarga. Un exemple de com es tracta als qui han exercit violència contra les dones és la recent amnistia que ha permès posar en llibertat a la majoria de violadors que estaven complint condemna a Turquia.
On hi ha una certa esperança és entre el jovent ja que la violència entre els matrimonis de les joves generacions no és tan alta. Entre els canvis generacionals i la tasca de les dones de Selis, l'ajut de partits com el DTP, com ho demostra al consistori de Batman i el poc ajut exterior rebut, potser es podrà fer més gran aquesta esperança. I aquí a Batman, la capital de l'integrisme islàmic del Kurdistan nord, l'esperança i la tasca de tots plegats és més necessària que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada